A totes i a tots per deixar-vos encomanar d’aquesta il·lusió i per fer tan vostres les meves raons. Nelsa, Chico, Guillermo, Vicens, Olvido, Marc… Gràcies per la vostra implicació i pel privilegi de respirar al costat vostre amor i respecte a parts iguals.

Crec que va ser l’abril del 2005 quan vaig rebre la notícia que les germanes Labèque em buscaven per realitzar un projecte basat en música espanyola. Se’m va eixamplar el cor uns quants centímetres quan em vaig adonar que, d’entre totes les veus que la Katia i la Marielle podien haver triat per dur a terme la seva idea, havien escollit la meva. Però, tot i així, puc jurar que si hagués hagut d’optar entre viure la part humana o bé l’artística de les germanes Labèque, hauria triat la primera, perquè em vaig trobar amb dues dones absolutament encantadores, exquisides i generoses, d’una qualitat i una calidesa fora del comú.

Querencia és la paraula que més bé defineix el sentiment que és la raó de ser d’aquest treball; feia molt que no plasmava en un disc el meu sentir en forma de música flamenca; i és bonic recordar d’on es prové, sense sensació de rigidesa ni d’immobilisme, sense autolimitació; jo crec que els límits sempre els imposa la gent que no pot traspassar-los; i el flamenc és el meu origen, no el meu jou.
També ha estat preciós constatar que l’evolució que cada dia agraeixo al temps no consisteix en el perfeccionament de la tècnica, sinó en tot allò que amb ella, i a pesar d’ella, aconsegueixo transmetre.

Nou mesos vaig trigar a parir Tempo Rubato. Com tots els meus discos. És fruit de l’amor. Està fet de vida. De tot el que vaig donar. Del que em van donar. Del temps que em va robar l’amor. De l’amor que em va regalar temps. La manera en què està construït reflecteix i simbolitza el meu profund respecte pel savi fluir natural dels anys i de la vida. I és la síntesi de la meva inevitable deserció de la norma per llançar-me als braços del que és vibrant i autèntic. És una obra construïda per la vida mateixa. Jo només hi vaig posar lletra i música. I tots aquests anys transcorreguts des del moment que vaig decidir que seria el meu diari sonor fins al moment del part, són la constatació que el que realment m’importa és el recorregut. El final només és el resum. La inqüestionable veritat que només coneix i desvela el temps, i a la qual visc rendida.

A totes i a tots per deixar-vos encomanar d’aquesta il·lusió i per fer tan vostres les meves raons. Nelsa, Chico, Guillermo, Vicens, Olvido, Marc… Gràcies per la vostra implicació i pel privilegi de respirar al costat vostre amor i respecte a parts iguals.

Crec que va ser l’abril del 2005 quan vaig rebre la notícia que les germanes Labèque em buscaven per realitzar un projecte basat en música espanyola. Se’m va eixamplar el cor uns quants centímetres quan em vaig adonar que, d’entre totes les veus que la Katia i la Marielle podien haver triat per dur a terme la seva idea, havien escollit la meva. Però, tot i així, puc jurar que si hagués hagut d’optar entre viure la part humana o bé l’artística de les germanes Labèque, hauria triat la primera, perquè em vaig trobar amb dues dones absolutament encantadores, exquisides i generoses, d’una qualitat i una calidesa fora del comú.

Querencia és la paraula que més bé defineix el sentiment que és la raó de ser d’aquest treball; feia molt que no plasmava en un disc el meu sentir en forma de música flamenca; i és bonic recordar d’on es prové, sense sensació de rigidesa ni d’immobilisme, sense autolimitació; jo crec que els límits sempre els imposa la gent que no pot traspassar-los; i el flamenc és el meu origen, no el meu jou.
També ha estat preciós constatar que l’evolució que cada dia agraeixo al temps no consisteix en el perfeccionament de la tècnica, sinó en tot allò que amb ella, i a pesar d’ella, aconsegueixo transmetre.

Nou mesos vaig trigar a parir Tempo Rubato. Com tots els meus discos. És fruit de l’amor. Està fet de vida. De tot el que vaig donar. Del que em van donar. Del temps que em va robar l’amor. De l’amor que em va regalar temps. La manera en què està construït reflecteix i simbolitza el meu profund respecte pel savi fluir natural dels anys i de la vida. I és la síntesi de la meva inevitable deserció de la norma per llançar-me als braços del que és vibrant i autèntic. És una obra construïda per la vida mateixa. Jo només hi vaig posar lletra i música. I tots aquests anys transcorreguts des del moment que vaig decidir que seria el meu diari sonor fins al moment del part, són la constatació que el que realment m’importa és el recorregut. El final només és el resum. La inqüestionable veritat que només coneix i desvela el temps, i a la qual visc rendida.